És quan acluco els ulls que hi veig més clar

És quan acluco els ulls que hi veig més clar

dimecres, 20 de març de 2013

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)


JOHANN WOFGANG GOETHE

(1749-1832)

_________________________________________
File:Signature of Johann Wolfgang von Goethe.svg
Signatura de Goethe
______________________________________________________________



Goethe en la campanya romana (1787)



_______________________________________________________





Portada de la primera edició de la novel·la Werther (1774)

_____________________________________________________________


Enllaços d'interès

Òpera de Werther, Viena 2005 (subtitulada en castellà)
Conferència sobre Goethe de Rosa Sala Rose
Tràiler sobre Goethe, una biografia


____________________________________________________________________


TALLER D'ESCRIPTURA 8

MICRORELATS

___________________________________________________

El mirall de l'ànima
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, 

però s'assemblava tant a un amic meu que em va
saludar cordialment:
ell també s'havia confós.



L'exprés

Ningú no volia dir-li a quina hora passaria
el tren. El veien tan carregat de maletes, 
que els feia pena explicar-li que allí
no hi havien hagut mai ni vies ni estació.


 

Pere Calders


___________________________________________________


AIGUA DE PLUJA

Plou, l’aigua esborra tot allò que toca, ho oxida. Jo camino, sense presses. Observo, darrere de grans finestrals repicats per petites gotes, la gent tranquil·la del bar que mira la vida transcórrer a fora, mentre esperen que un cafè amb llet fumejant, d’aquells que m’agraden, es refredi; com aquell matí en què vaig decidir que la pluja ho esborrés tot i no en deixés ni una engruna.

Laura Cerdà
Març- 2013

___________________________________________________________

FUM

Els rajos de sol il·luminaven aquell poble, el poble de què tothom parlava, el poble on hi havia molta gent però on mai no hi havia ningú, un poble de carrers amples, de carrers estrets presoners del fum negre que sortia de les xemeneies. Un poble envoltat de terror, crits i llàgrimes, totes reflectides encara en els records dels qui ho van viure i ara ja no hi són.

Jordi Viver Román 
Març-2013

_____________________________________________________________


DESENLLAÇ

No. No, i punt. He sigut ingènua, innocent. Però ja mai més. S’ha acabat. Mai més. No. O sí? Sóc una estúpida indecisa. Han jugat amb mi. Ja no jugaré, si de perdre es tracta el joc. Tot el meu món es desfà a poc a poc, lentament, es fa miques, es dissol, es trenca. En el més inesperat moment, la meva plenitud es va convertir en buit

Alba M. Díaz  Guerra
Març 2013

_______________________________________________________________

NOCTURN

La nit negra, la lluna pàl·lida, les estrelles avui no brillen, el meu reflex al mar, un somriure forçat. Estic sola o acompanyada per la meva soledat? A algú li importo? Crido? Callo? Xisclo? No ho sé pas. L’amor ha mort, el meu amor ha mort. La nit negra, la lluna pàl·lida, unes llàgrimes trencades en mil i un estels perduts.

Helena Alonso Canalejo
Març-2013

_______________________________________________________________

AIRE

El sol l’ha fet somriure, el sol l’ha fet plorar, li ha fet escoltar el silenci, li ha fet escoltar la música. Ja no se sent sola, està acompanyada, acompanyada per ella mateixa. El dolor ja no és un problema, ara respira, ara somia, ara és viva. Només ha de donar un pas i començar la seva vida. Descalça, ara camina.

Loreto San Martín Cárcamo
Març-2013

________________________________________________________________

BUIDOR

El calor dels seus braços, el batec del cor, la sang pel cos, i tu que no et fas a la idea que una persona així sigui de carn i ós. Tothom té un superheroi; ell no s’equivoca, ell és el millor, ell és, des que tens consciència, ell, el teu protector. Mans fredes, cos rígid, un cop marxi no trobaràs substitut perquè de pare només n’hi ha un; una llàgrima cau quan una gran història s’acaba.

Nadia Luna Martín
Març-2013

_________________________________________________________________
  
ABSÈNCIA

Llavors ho vaig entendre tot. El teu somriure, les teves mans agafades a les meves, la teva llàgrima recorrent la teva galta. No era un fins després, sinó un adéu, nena, sempre serem una. Les teves arrugues demostraven que no menties. El món se’m cau a sobre. El batec del teu pulmó s’alenteix, la teva mà encara se m’aferra amb més força i m’adono que aquell moment serà nostre, eternament.

Patricia Gutiérrez Sepúlveda 
Març-2013

___________________________________________________________

HORITZÓ    

L’Antonela seia a la platja, plovia. Duia una maleta a la mà, amb tota la seva vida dins. Semblava feliç, plorava, mirava l'infinit. Esperava. Es mossegava les ungles. El seu mòbil va sonar. La lluna en va ser el testimoni. A l’aixecar-se em va mirar. En els seus ulls ja no hi havia el reflex de l'amor, tampoc el de la lluna. A la platja, sota la pluja, la meva vida va canviar per sempre.

Lia Castillo
Març-2013 


_______________________________________________________________________

dimarts, 5 de març de 2013

William Shakespeare (1564-1616)



WILLIAM SHAKESPEARE
(Stratford-upon-Avon 1564-1616)



En Shakespeare sempre es veu
la veritat, 
els músculs i la sang de veritat.

Diari (1887-1910), de Jules Renard
______________________________________________________________________________


LXXXIX

Dius que per culpa meva m'has deixat,
i en dar-te la raó seré el primer;
si coix em dius, caminaré escorat;
d'arguments teus mai no em defensaré.
I és que a mi, dolç amor, no em pots trair
fent-me participar del teu engany;
de la teva amistat puc prescindir
passant als ulls de tots per un estrany.
De tu m'allunyaré, i la meva boca
no gustarà el teu nom adorat;
perquè, ignorant com sóc, si el cor t'invoca
pot malmetre la nostra intimitat.
Preparo contra mi subtils esgrimes:
que no puc estimar a qui tu no estimes.

                                                                             Traducció Gerard Vergés









Imatge de The Globe, construït el 1599 a la vorera
del riu Tàmesis, que tenia un aforament de 3351 persones.
Imatge actual de la casa on va residir William Shakespeare




______________________________________________________________________________


Enllaços d'interès

Conferència de Harold Bloom sobre William Shakespeare 


Fragment d'Otel·lo representat a The Globe (2008)

Cites de William Shakespeare


___________________________________________________________________________________



________________________________________________________________________


Taller de creació literària 7


La ficció i la vida són diferents; amb la ficció, 
el narrador fa per nosaltres el treball dur.
Els personatges de ficció són més fàcils de "veure", 
si l'escriptor és competent 
Imatge de la pel·lícula Ciutadà Kane (1941), d'Orson Welles,
considerada una de les millors pel·lícules del segle XX


________________________________________________________________
i el lector també ho és.

Nothing to Be Frightened, de Julian Barnes (2008) 








Text 1

Potser

Si aquesta sóc jo, ara de veritat que no vull ser-ho. Que el temps torni a ser meu, que jo torni a ser teva. Que tu tornis a ser tu. Per què? M'ho pregunto, no trobo resposta. Tot passa per alguna raó? Potser sí. Potser és això. Però només potser.

Agafo aquell paquet de sucre. Sí, aquell. Fa tant de temps, que ja no sóc capaç de recordar nítidament aquella olor a cafè amb llet. Olor a tu. Olor a nosaltres. Oblidar. Rentar, depurar el cap. Deixar fora aquells records morts que no fan més que mal, només això. Piquen. Cremen. Tant de bo amb un simple xampú el cap també es desfés d'això.

La bicicleta està massa rovellada, massa cansada. Com jo. Baixo al carrer. Em sento nua, com si aquell abric, o aquella bufanda blava haguessin desaparegut. Demano un taxi, però sembla ocupat... Ocupat per algú més ràpid que jo. Com sempre. Tinc el nas vermell, vermell com una violeta. I no, no sóc daltònica, però m'agraden potser massa les violetes. Potser massa.

Arriba un taxi buit. Vuit minuts tard, com sempre. I així vaig, seguint amb aquest camí, on sembla que tot funciona, però malament. Mirant per les finestres, comencen a caure algunes gotes d'aigua. D'aquestes tan petites que no arriben a mullar el terra. El taxi frena de cop i jo deixo de mirar a fora. Ja he arribat. Baixo. Camino. Penso. Miro el mòbil. Tres trucades teves. Només fas perdudes quan estàs perdut. Arribo tan tard... 22 minuts tard. I no trobo motiu per anar-hi.

Per fer-me més mal? Més encara? Potser sí. Tindria sentit? I si no en té? No hauria d'anar-hi? Potser el sentit haig de posar-lo jo. Però es que no em veig capaç. Porto kleenex? No vull trobar-los a faltar més tard. Però sembla que porto alguna moneda a la butxaca, podré comprar-ne. I potser també podré prendre un cafè, un cafè amb llet, però sense tu. Això faré. No hi aniré. No aniré amb tu. Ja no ets tu. Ni jo teva.

Entro al cafè. M'assec. El noi amb la safata ve i em pregunta que què vull. Que què vull? Vull ser feliç. Vull que tot canvii, vull poder netejar la meva vida de tu, igual que ell neteja la tauleta amb la baieta. "Vull un cafè amb llet", li dic. Ho apunta amb el llapis. Se li trenca la punta. Sembla que avui tot es trenca. Ho has trencat tu. Ho he trencat jo. Ho ha trencat el temps. Sí, el temps ens ha traït.

Alba Mª Díaz Guerra
Març 2013

__________________________________________________________________

Text 2


La traïció de Cristopher

Una parella estava asseguda en un restaurant gaudint del sopar i celebrant que ja portaven 2 anys junts. Ell havia pensat demanar-li matrimoni després del cafè amb llet que s’estava prenent. Estava tan nerviós que li va caure la tassa de cafè a terra i li va demanar sisplau a un cambrer si ho podia rentar. Aquest, amb una cara no gaire alegre, va arribar amb una baieta i ho va rentar tot ràpidament.
Cristopher, el noi disposar a demanar-li matrimoni a la seva noia, no sabia que aquell cambrer que acabava de rentar el que ell havia llençat a terra era el seu germà petit que, feia 15 anys, havien tret de casa quan era molt petit perquè era un nen malalt. Tenia una malaltia molt contagiosa que el deixava sense energia i contínuament, necessitava atenció. Els pares mai eren a casa i al Cristopher no li agradava cuidar del seu germà i fins i tot li va agafar fàstic.
Un dia, Cristopher el va agafar i el va llençar al carrer perquè estava fart d’ell. Àngel, el nen abandonat va passar la pitjor infància que pot tenir un nen de 9 anys. Va viure amb una família que el feia servir com esclau i el pegaven. Gairebé no sabia agafar un llapis ni escriure. Quan tenia 14 anys, un dia, després que la família amb què es trobava l’apallissés, va agafar una bufanda i una ampolla de xampú i se’n va anar al carrer a viure sol. Es mig rentava cada dia a una font que hi havia al parc amb el xampú, cada dia es trobava alguna que altra moneda de pocs cèntims pel carrer i les guardava perquè sabia que algun dia les utilitzaria per comprar-se alguna cosa útil. Passaven els nadals i tots els nens sortien de casa amb el mòbil nou i les bicicletes noves, mentre ell menjava del que trobava a la brossa. Quan tenia 16 anys va decidir que ja era hora de que la vida li donés un al·licient per seguir endavant i va decidir que amb les monedes recaptades compraria 5 números de loteria; estava convençut que alguna cosa li tocaria.
La setmana següent va passar per davant del local on havia comprat els números i va dir a la dona que hi havia allà si li havia tocat alguna cosa. La noia va somriure i li va dir que entre els números li havien tocat 25.00 euros. Amb aquests diners va subsistir fins als 24 anys.
 
Va trobar el treball de cambrer i ja s’hi trobava còmode amb la seva nova vida, fins que va escoltar una tassa caure a terra i un home que li ordenava amb educació que ho rentés, igual que feia el seu germà gran. L’Àngel el va reconèixer i es va prometre a si mateix que es venjaria. Des de la taula més llunyana del restaurant va poder veure com Cristopher li donava a la seva noia un ram de violetes amb un anell ajupit. A l’estona veia com la parella marxava del restaurant i, com ja era la seva hora de sortir va decidir agafar el primer taxi que trobés per seguir-los. Es va endarrerir una mica perquè el primer taxi estava ocupat i va agafar el segon. Va poder veure com a parella entrava a un hotel on ell hi va entrar seguidament. La parella es va tancar a l’habitació i ell es va quedar pensatiu. Va pensar en què havia escoltat mentre recollia la tassa a la dona. Ella havia dit que no li agradaven els pastissos i que preferia altres postres.
L’Àngel va dedicar-se tota la nit a fer un pastís i li va ficar un verí molt tòxic. El matí següent va anar a l’hotel i fent-se passar per cambrer de l’hotel va donar el bon dia a la parella amb el pastís. La parella molt contenta va ficar el pastís a l’habitació i Cristopher va començar a menjar-ne. 10 minuts després Daniela, la promesa de Cristopher, va sortir de l’habitació espantada i va començar a baixar les escales en busca d’ajuda deixant la porta de l’habitació oberta. L¡Àngel, amagat a la porta d’emergència, va sortir i  va entrar a l’habitació amb l’antídot del verí a la mà; Cristopher es trobava a terra mig agonitzant. L’Àngel li va dir que esperava ansiosament des de petit el moment en què Cristopher es trobés agenollat sota d’ell suplicant-li pietat i li va explicar que sí, que era el seu germà, el germà que ell havia llençat al carrer i, amb cara d’ironia, li va exemplificar l’escena llençant l’antídot a terra.
L’Àngel se’n va anar de l’habitació deixant Cristopher agonitzant cap a una mort segura.

Jordi Viver
Març 2013

_________________________________________________________________________