És quan acluco els ulls que hi veig més clar

És quan acluco els ulls que hi veig més clar

dimecres, 16 de gener de 2013

Dante Alighieri


DANTE ALIGHIERI

(Florència 1265/Ravenna 1321)

Retrat de Dante, en un fresc del palazzio dei Juidice,
a Florència

Dante i Beatriu, de Henry Holliday (1839-1927)


Il·lustració del cercle V, per Stradanus (1523-1605)




"Guaita la fera amb el fibló pregon
que monts forada i pedra i armes trenca;
guaita aquella que empesta tot el món!"

Així el meu guia la paraula arrenca,
i la bèstia commina que al reclau
vingui de nostra passejada llenca.

I aquella imatge fètida del frau,
amorrà a flor de ruta cos o testa
sense treure la cua de l'afrau.

Fragment de la Divina Comèdia

Cant XVII, Cercle setè, rotllo terç, Gerió
(Traducció Josep M. de Sagarra)



Dante i Virgili transportats per Gerió, de J.H. Koch (1922)

__________________________________________________________________________________


Enllaços d'interès

Recull il·lustrat d'edicions de la Divina Comèdia

Vittorio Gassman recita fragments de l'Infern de la Divina Comèdia

Recull d'imatges de la Divina Comèdia


___________________________________________________________________________________




________________________________________________________________________________



Taller de creació literària 5


Quan escrius ficció, estàs explicant una mentida.
És un joc, però els fets han d'estar clars. El lector no vol
que se li recordi que és una mentida. Ha de ser convincent,
o la història mai arrelarà en la ment del lector.


Vaig passar molt de temps fent de voluntari en una residència
de vells a Amherst l'estiu passat. Llegia la Divina Comèdia, de
Dante, a un home gran, el senyor Shulman. Un dia li vaig preguntar
d'on era, i em va contestar, "que justament de l'est d'aquí, de les Rocoses".
I jo li vaig dir, "Senyor Shulman, les Rocoses són a l'oest d'aquí".
I ell va fer voilà amb les mans i em va dir,
"Moc muntanyes".
Em vaig quedar amb això.
La narrativa, o mou muntanyes o és avorrida".

Les dues cites són de David Foster Wallace (1962-2008)


__________________________________________________________________


Text 1


Hivern


         És 28 de Desembre, a la nit, fa fred i a més a més tinc son. La veritat és que encara no estic segura de fer el que penso fer. Però tinc una altra opció? El pas del tems em suïcida cada dia, la llum del sol em deixa cada vegada més encegada i sola, les nits són una tortura, hores i hores desvetllada i tot se'm fa una rutina, un petit déjà vu, tot es repeteix dia rere dia. Llavors, per què no fer-ho?

         Pujo al tren amb destí Barcelona, el lloc on havia viscut la meva infantesa, abans d'anar-me'n a viure a Cunit amb els meus avis. Els meus pares havien marxat fa molt de temps. Des d’aquell moment tota la meva vida va canviar. Suposo que ara estaré amb ells per sempre i més.

         Arribo a Vilanova i prenc la primera pastella, començo a marejar-me; a Sitges, em prenc la segona i començo a adormir-me. Penso i espero que abans d'arribar a Barcelona ja estaré als llimbs, amb els meus pares. Passa el temps, no sé quant, però. Estic a Cunit una altra vegada i a casa dels meus avis. Per què hi ha tanta gent? I, per què estan tot tan tristos?
Pluja, vapor i velocitat  (1844), de J.M.W. Turner
(National Gallery, Londres)
         - Per que t'estimaven Júlia, per això, i tu has decidit anar-te’n sense preocupar-te ni adonar-te de la gent que es preocupava per tu, va respondre una dona molt jove. La mirava i no aconseguia recordar el seu rostre. Ella em va dir que mirés a tota la gent i la vaig mirar i vaig trobar la Clàudia, la Noèlia, l'Anna i la Laura, les que eren les meves amigues de feia fa un temps. La misteriosa dona em va dir:- No eren les teves amigues, són les teves amigues i tota aquesta gent es preocupen per tu., però ets tan nècia que et vas anar amagant i et vas començar a odiar a tu mateixa i aquest odi et va impedir veure com de meravellosa que és la vida.

       En aquest moment vaig recordar aquella cara. Havia estat la meva professora de quan anava a segon de primària. Era una dona tan bella, tan perfecta... Què li hauria passat? Com m'agradaria tornar a viure, a tornar a ser feliç.

       En aquest moment també escolto una veu molt seca, molt poc personal, que diu: Propera parada Barcelona. Obro els ulls, no m'ho puc creure, estic desperta, estic viva i sóc feliç, ara podré començar a prestar més atenció i a valorar més les persones i la vida en general. Per sort les dues pastelles que em vaig prendre només em van adormir i no em van matar.

       Crec que ara el millor serà tornar a casa i tornar a somriure, segur que això seria el que meus pares voldrien.

Loreto San Martín
Gener 2013
________________________________________________________________

Text 2

Un somni a les altures

       Tot d’una, la dona del costat m’estava mirant, tothom estava dormint però jo anava fent petites migdiades. Però ella no parava de mirar-me. Aquella dona semblava que em coneixia, però  jo a ella no. L’avió semblava no moure’s, cosa que em tranquil·litzava. Encara quedava mig viatge.   

       Somiant, vaig tornar a veure aquella dona. Per què apareixia al meu somni si no la coneixia? A qui em recordava aquella dona? Tot això no tenia resposta. En el somni s’assemblava a algú molt proper però no sabia a qui. Em vaig despertar i la dona seguia mirant-me però aquest cop em va parlar. Em va preguntar com havia dormit. Aquella pregunta no em va estranyar; el que sí que em va semblar estrany va ser l’última paraula que va dir, filla. S’havia equivocat? O potser a mi m’estava passant alguna cosa? Per més que la mirava no la reconeixia. Em feia mal el cap.
     Potser dormint una mica se’m passaria.

     Després de despertar-me la dona em va dir: tens gana? Per què m’ho preguntava? Jo li vaig contestar que sí i seguidament ella va cridar una hostessa de vol que hi havia per allà. Va demanar un plat de macarrons. Casualitat o no era el meu plat preferit, i eren boníssims. Li vaig donar les gracies i ella em va dir: de res, Anna! Sabia el meu nom! Potser havia llegit l’etiqueta que portava la meva petita maleta, però alguna cosa em deia que no era això.                       

Girl with kitten, de Lucian Freud
(1947)
      No vam tornar a parlar però alguna cosa dintre de mi em deia que havia de parlar amb ella perquè potser no la tornaria a veure. Sense adonar-nos, aquella dona i jo havíem establert una llarga conversa. Ella em parlava com si em tingués molt d’afecte. Potser aquella dona no estava bé, vaig pensar, però sentia una necessitat interior de tractar-li amb el mateix afecte que ella em demostrava. Em parlava dirigint-se amb el meu nom  i no parava de fer-me preguntes, per a mi estranyes. Com està el teu pare? Com et va anar la graduació?

     De cop i volta, l’avió va començar a moure’s més del normal, i per megafonia van dir que ens cordéssim els cinturons. Estava morta de por i l’avió cada cop es bellugava més fort. De petita, quan anava en avió, com que em feia molta por, em passava tot el  viatge estrenyent-li la mà, a la meva mare. Tot d’una vaig notar que algú m’agafava la mà. De la mateixa por que tenia, no era capaç de reaccionar. Per megafonia van a començar a dir que hi havia un problema. Tothom va començar a cridar i a plorar, jo també. Ella em va agafar les dues mans i em  va dir: Anna t’enyoro molt, m’agradaria tornar a ser amb tu.                                                                                                          

      La meva panxa va notar com descendíem i de cop em vaig aixecar. Ja era de dia i el sol entrava a la meva habitació.  Estava suant. Vaig començar a pensar en aquell somni tan estrany. Era a un avió i viatjava amb una dona... la meva mare! Però al somni no la reconeixia. Com podia ser tan inútil de no reconèixer la meva pròpia mare. Des que va morir mai no havia somiat amb ella.  Vaig maleir el meu cervell molts cops, perquè no la reconeixia?

I perquè no havia aprofitat per abraçar-la?

Mai no ho sabré...


Anna Palomero
Gener 2013

___________________________________________________________________

Text 3


Lluny

Blue, de Mark Rothko (1903/1970)
Per fi, he sortit d’aquest alt edifici on no hi entra ni una bufada d’aire de l’exterior. Necessitava un contacte amb la realitat, amb el món. Ara me n’adono, ja es de nit. Dins d’aquell indret, m’hi trobava aïllada, confinada dins de les quatre parets del meu despatx. El temps passa més lent a l’interior i molt més ràpid a l’exterior, no hi ha cap manera de revertir-ho...? Bé, és igual, més val que faci camí cap a casa, no hi he fet presència des de fa tres dies, pilons de feina i nits de vigília. I allà hi és, a la porta, allà hi ha aparegut un taxi del no res. Havia estat esperant la meva sortida? Tan se val, només hi pujaré i faré entendre al conductor que faci el camí més llarg fins al meu destí, al meu apartament, buit, fred i solitari on no tinc cap ganes d’anar ni d’arribar.

Ha estat fàcil fer entendre el que volia al taxista, últimament hi ha molta gent que deambula en taxis sense un rumb fix per perdre’s sol en els seus propis pensaments.
La nit era fosca, però il·luminada pel gran número de llums de neó i de les finestres dels despatxos que pampalluguejaven i es reflectien en els bassals de la pluja del dia anterior, trepitjats pels pocs vianants a les voreres. De fons, s’escoltaven els clàxons apressats de la gent en aquesta monotonia del trànsit nocturn, gent que patia per la necessitat d’arribar a casa i trobar-se amb les persones que l’esperaven ansiosos de la seva tornada. A la finestra del taxi, s’hi penjaven petites gotes d’aigua que s’aferraven  al vidre per no lliscar, caure i desaparèixer en qualsevol lloc de l’asfalt. I en aquelles gotes, podia veure la ciutat lluminosa i fosca en miniatura, una imatge que reflectia la solitud dels carrers i també el sentiment que sentia en aquesta nit.

El temps passava i passava sense que me n’adonés, m’havia quedat adormida? No ho sé, l’únic que sé és que el conductor ha frenat en sec i ja sóc davant de l’apartament. Recullo la bossa vermella , els maleïts fulls i l’abric, obro la porta i baixo. Em giro i em repenjo a la finestra del taxista, obro el moneder i li dono els  diners pel viatge i les gràcies, li dic adéu i em dono la volta per anar-me’n . Llavors, sento una veu cridant : Senyora! , em torno a girar, el conductor ha baixat i té una foto a la ma . És veritat... la foto del meu marit i la meva filla, els trobo molt a faltar, però no vaig poder fer res, el treball em va separar d’ells. Deso la foto. Pujo per l’ascensor, arribo davant de la porta, fico la clau al pany, no està tancada, obro la porta i... se’m cau l’ànima als peus, de sobte el meu marit i la meva filla a braços mig adormida apareixent per la porta del menjador..., ploro... els necessitava a prop meu.

Laura Cerdà
Gener 2013

_________________________________________________________________________


Text 4


NIT DE SANT JOAN


"Hi ha moments en la vida en què només necessites gaudir al màxim
cada moment, sense pensar en el que realment importa"



Just en aquell moment vaig escoltar el riure escandalós del Sergi, que ressonava per tota la caravana. M'hi vaig acostar silenciosament just quan l'Àlex entrava per la porta amb una bossa a la mà plena de xibeques.
Ningú m'havia vist encara, però ell sí. Amb un somriure encantador em va oferir una llauna.
Feia dies que no menjàvem gaire, això era el que menys ens importava.
Portàvem tot el dia bevent i fumant i just en el moment que vaig fer un glop a la cervesa de l'Àlex, tot se’m va començar a posar borrós; però ja m'agradava aquesta sensació, de no saber on sóc, com si estigues estirada a un núvol.
No podíem parar de riure, vam estar hores i hores rient i ballant sense parar, passant-nos-ho com mai abans ens ho havíem passat. Just en aquell moment vaig notar que el mòbil em vibrava i vaig sortir de la caravana per contestar. Era el meu xicot, estava molt seriós. Jo no entenia res, la música encara em ressonava a les orelles; no vaig sentir res bé fins que em va dir que em deixava. Tots els músculs del cos es van quedar paralitzats i no vaig escoltar res més fins el seu adéu.
Jackson Pollock (1912-1956)
En estat de shock vaig entrar a la caravana i aleshores va ser quan la Júlia es va adonar que em passava alguna cosa. Ella no parava de parlar-me però jo no podia ni moure la boca.
Sense saber res,  l'Àlex em va fer una abraçada i em va dir a l'orella que fos el que fos, ell sempre estaria al meu costat. Vam sortir fora i li vaig explicar la conversa del mòbil. Ell i jo sempre havíem estat amics especials, però en aquell moment no volia que estigués carinyós amb mi ni que em digués coses boniques.
Al cap de molta estona, no em vaig poder resistir més i ens vam fer un petó. No recordo tot el que va passar, l'únic que recordo és que no podia aturar el que sentia.
Al dia següent, vaig agafar un moment el mòbil. No podia enfocar gaire bé degut a la nit tan llarga que havia passat. Al mirar el mòbil, però, em vaig adonar que ningú m'havia trucat la nit anterior. Em vaig quedar de pedra.
Potser m'hauria de sentir malament, però era feliç. Potser tan sols tot plegat havia estat una petita empenta per fer realment el que sentia i estar amb qui realment estimava.

Sílvia Sánchez
Gener 2013

_______________________________________________________________________


Text 5

NINES AL TERRA


La mare es va girant, i em mira com jugo amb les nines, i em riu. És la millor mare del món. És molt alta i té els cabells molt llargs, com jo. El pare mira la carretera. Ara ja no ja no té barba, com abans, ara vesteix amb vestits i corbates. Ja no juga amb mi. Arriba a casa a l’hora de sopar i m’agafa i em puja ben alt, i m’abraça després. Però quan toco el terra, ja no torna a mirar-me més. El pare fa olor al menjar de la mare, perquè menja i se’n va, és l’únic moment del dia en què el puc olorar. Ara marxem, com diu la mare, a una casa més gran, on podré tenir totes les nines que jo vulgui.

Étoile Bleu, (1927), de Joan Miró 
Els arbres passen per la finestra i el sol em fa mal als ulls. I començo a parpellejar, els ulls em pesen, la mare es gira i li diu alguna cosa al pare, però jo només escolto un mormoleig, com un mar tranquil, i em vaig adormint i de cop, cau el teló.

Em desperta un mar enfadat, que pica les roques amb força. La mare crida el pare i el pare a la mare, però jo no escolto res, i tot és blanc de sol i tot sembla tranquil. A la finestra núvols blancs i un avió, no, dos avions... El cotxe tremola i les nines són al terra i el pare crida i la mare desespera. Torna a caure el teló.

Somio. Segueixo somiant i obro els ulls, i la mare plora, però no hi ha soroll. El pare dóna un cop al volant i comença a fumar. Obre la finestra. És vent, vent d’estiu, d’aquell que eixorda les orelles i et mou els cabells. I així, amb els cabells de la mare i els meus ballant aquella melodia que no es vol aturar, de cop, el cotxe s’atura en sec. La mare surt del vehicle, obre el maleter. S’obre la meva porta. La mare m’agafa i el pare em mira, com si ho fes per últim cop. Les nines es queden al cotxe que ja s’allunya.

El sol em crema les espatlles i la mare m’agafa.

-On anem mama?
-A casa, Bruna. Anem a casa.

A casa? Per fi! Amb tot, la mare cuinarà, i el pare tornarà a l’hora de sopar, i m’agafarà i em pujarà ben alt, tant amunt, tant amunt com mai.


Camèlia Rodríguez Balagué
Gener 2013

________________________________________________________________________