WILLIAM SHAKESPEARE
(Stratford-upon-Avon 1564-1616)
LXXXIX
Dius que per culpa meva m'has deixat,
i en dar-te la raó seré el primer;
si coix em dius, caminaré escorat;
d'arguments teus mai no em defensaré.
I és que a mi, dolç amor, no em pots trair
fent-me participar del teu engany;
de la teva amistat puc prescindir
passant als ulls de tots per un estrany.
De tu m'allunyaré, i la meva boca
no gustarà el teu nom adorat;
perquè, ignorant com sóc, si el cor t'invoca
pot malmetre la nostra intimitat.
Preparo contra mi subtils esgrimes:
que no puc estimar a qui tu no estimes.
En Shakespeare sempre es veu
la veritat,
els músculs i la sang de veritat.
Diari (1887-1910), de Jules Renard
______________________________________________________________________________
LXXXIX
Dius que per culpa meva m'has deixat,
i en dar-te la raó seré el primer;
si coix em dius, caminaré escorat;
d'arguments teus mai no em defensaré.
I és que a mi, dolç amor, no em pots trair
fent-me participar del teu engany;
de la teva amistat puc prescindir
passant als ulls de tots per un estrany.
De tu m'allunyaré, i la meva boca
no gustarà el teu nom adorat;
perquè, ignorant com sóc, si el cor t'invoca
pot malmetre la nostra intimitat.
Preparo contra mi subtils esgrimes:
que no puc estimar a qui tu no estimes.
Traducció Gerard Vergés
 |
| Imatge de The Globe, construït el 1599 a la vorera del riu Tàmesis, que tenia un aforament de 3351 persones. |
 |
| Imatge actual de la casa on va residir William Shakespeare |
______________________________________________________________________________
Enllaços d'interès
Conferència de Harold Bloom sobre William Shakespeare
Fragment d'Otel·lo representat a The Globe (2008)
Cites de William Shakespeare
___________________________________________________________________________________
Cites de William Shakespeare
___________________________________________________________________________________
________________________________________________________________________
Taller de creació literària 7
La ficció i la vida són diferents; amb la ficció,
el narrador fa per nosaltres el treball dur.
Els personatges de ficció són més fàcils de "veure",
si l'escriptor és competent
 |
| Imatge de la pel·lícula Ciutadà Kane (1941), d'Orson Welles, considerada una de les millors pel·lícules del segle XX
________________________________________________________________
|
i el lector també ho és.
Nothing to Be Frightened, de Julian Barnes (2008)
Text 1
Potser
Si aquesta sóc jo, ara de veritat que no vull ser-ho. Que
el temps torni a ser meu, que jo torni a ser teva. Que tu tornis a ser tu. Per
què? M'ho pregunto, no trobo resposta. Tot passa per alguna raó? Potser sí.
Potser és això. Però només potser.
Agafo aquell paquet de sucre. Sí, aquell. Fa tant de temps,
que ja no sóc capaç de recordar nítidament aquella olor a cafè amb llet. Olor a
tu. Olor a nosaltres. Oblidar. Rentar, depurar el cap. Deixar fora aquells
records morts que no fan més que mal, només això. Piquen. Cremen. Tant de bo
amb un simple xampú el cap també es desfés d'això.
La bicicleta està massa rovellada, massa cansada. Com jo.
Baixo al carrer. Em sento nua, com si aquell abric, o aquella bufanda blava
haguessin desaparegut. Demano un taxi, però sembla ocupat... Ocupat per algú
més ràpid que jo. Com sempre. Tinc el nas vermell, vermell com una violeta. I
no, no sóc daltònica, però m'agraden potser massa les violetes. Potser massa.
Arriba un taxi buit. Vuit minuts tard, com sempre. I així
vaig, seguint amb aquest camí, on sembla que tot funciona, però malament.
Mirant per les finestres, comencen a caure algunes gotes d'aigua. D'aquestes
tan petites que no arriben a mullar el terra. El taxi frena de cop i jo deixo
de mirar a fora. Ja he arribat. Baixo. Camino. Penso. Miro el mòbil. Tres
trucades teves. Només fas perdudes quan estàs perdut. Arribo tan tard... 22
minuts tard. I no trobo motiu per anar-hi.
Per fer-me més mal? Més encara? Potser sí. Tindria sentit?
I si no en té? No hauria d'anar-hi? Potser el sentit haig de posar-lo jo. Però
es que no em veig capaç. Porto kleenex? No vull trobar-los a faltar més tard.
Però sembla que porto alguna moneda a la butxaca, podré comprar-ne. I potser
també podré prendre un cafè, un cafè amb llet, però sense tu. Això faré. No hi aniré.
No aniré amb tu. Ja no ets tu. Ni jo teva.
Entro al cafè. M'assec. El noi amb la safata ve i em
pregunta que què vull. Que què vull? Vull ser feliç. Vull que tot canvii, vull
poder netejar la meva vida de tu, igual que ell neteja la tauleta amb la
baieta. "Vull un cafè amb llet", li dic. Ho apunta amb el llapis. Se
li trenca la punta. Sembla que avui tot es trenca. Ho has trencat tu. Ho he
trencat jo. Ho ha trencat el temps. Sí, el temps ens ha traït.
Alba Mª Díaz Guerra
Alba Mª Díaz Guerra
Març 2013
__________________________________________________________________
Text 2
Va trobar el treball de cambrer i ja s’hi trobava còmode amb la seva nova vida, fins que va escoltar una tassa caure a terra i un home que li ordenava amb educació que ho rentés, igual que feia el seu germà gran. L’Àngel el va reconèixer i es va prometre a si mateix que es venjaria. Des de la taula més llunyana del restaurant va poder veure com Cristopher li donava a la seva noia un ram de violetes amb un anell ajupit. A l’estona veia com la parella marxava del restaurant i, com ja era la seva hora de sortir va decidir agafar el primer taxi que trobés per seguir-los. Es va endarrerir una mica perquè el primer taxi estava ocupat i va agafar el segon. Va poder veure com a parella entrava a un hotel on ell hi va entrar seguidament. La parella es va tancar a l’habitació i ell es va quedar pensatiu. Va pensar en què havia escoltat mentre recollia la tassa a la dona. Ella havia dit que no li agradaven els pastissos i que preferia altres postres.
L’Àngel
va dedicar-se tota la nit a fer un pastís i li va ficar un verí molt tòxic. El
matí següent va anar a l’hotel i fent-se passar per cambrer de l’hotel va donar
el bon dia a la parella amb el pastís. La parella molt contenta va ficar el
pastís a l’habitació i Cristopher va començar a menjar-ne. 10 minuts després
Daniela, la promesa de Cristopher, va sortir de l’habitació espantada i va
començar a baixar les escales en busca d’ajuda deixant la porta de l’habitació
oberta. L¡Àngel, amagat a la porta d’emergència, va sortir i va entrar a l’habitació amb l’antídot del
verí a la mà; Cristopher es trobava a terra mig agonitzant. L’Àngel li va dir
que esperava ansiosament des de petit el moment en què Cristopher es trobés
agenollat sota d’ell suplicant-li pietat i li va explicar que sí, que era el
seu germà, el germà que ell havia llençat al carrer i, amb cara d’ironia, li va
exemplificar l’escena llençant l’antídot a terra.
__________________________________________________________________
Text 2
La
traïció de Cristopher
Una
parella estava asseguda en un restaurant gaudint del sopar i celebrant que ja
portaven 2 anys junts. Ell havia pensat demanar-li matrimoni després del cafè
amb llet que s’estava prenent. Estava tan nerviós que li va caure la tassa de
cafè a terra i li va demanar sisplau a un cambrer si ho podia rentar. Aquest,
amb una cara no gaire alegre, va arribar amb una baieta i ho va rentar tot
ràpidament.
Cristopher,
el noi disposar a demanar-li matrimoni a la seva noia, no sabia que aquell
cambrer que acabava de rentar el que ell havia llençat a terra era el seu germà
petit que, feia 15 anys, havien tret de casa quan era molt petit perquè era un
nen malalt. Tenia una malaltia molt contagiosa que el deixava sense energia i
contínuament, necessitava atenció. Els pares mai eren a casa i al Cristopher no
li agradava cuidar del seu germà i fins i tot li va agafar fàstic.
Un dia,
Cristopher el va agafar i el va llençar al carrer perquè estava fart d’ell.
Àngel, el nen abandonat va passar la pitjor infància que pot tenir un nen de 9
anys. Va viure amb una família que el feia servir com esclau i el pegaven.
Gairebé no sabia agafar un llapis ni escriure. Quan tenia 14 anys, un dia,
després que la família amb què es trobava l’apallissés, va agafar una bufanda i
una ampolla de xampú i se’n va anar al carrer a viure sol. Es mig rentava cada
dia a una font que hi havia al parc amb el xampú, cada dia es trobava alguna
que altra moneda de pocs cèntims pel carrer i les guardava perquè sabia que
algun dia les utilitzaria per comprar-se alguna cosa útil. Passaven els nadals
i tots els nens sortien de casa amb el mòbil nou i les bicicletes noves, mentre
ell menjava del que trobava a la brossa. Quan tenia 16 anys va decidir que ja era
hora de que la vida li donés un al·licient per seguir endavant i va decidir que
amb les monedes recaptades compraria 5 números de loteria; estava convençut que
alguna cosa li tocaria.
La setmana
següent va passar per davant del local on havia comprat els números i va dir a
la dona que hi havia allà si li havia tocat alguna cosa. La noia va somriure i
li va dir que entre els números li havien tocat 25.00 euros. Amb aquests diners
va subsistir fins als 24 anys.
Va trobar el treball de cambrer i ja s’hi trobava còmode amb la seva nova vida, fins que va escoltar una tassa caure a terra i un home que li ordenava amb educació que ho rentés, igual que feia el seu germà gran. L’Àngel el va reconèixer i es va prometre a si mateix que es venjaria. Des de la taula més llunyana del restaurant va poder veure com Cristopher li donava a la seva noia un ram de violetes amb un anell ajupit. A l’estona veia com la parella marxava del restaurant i, com ja era la seva hora de sortir va decidir agafar el primer taxi que trobés per seguir-los. Es va endarrerir una mica perquè el primer taxi estava ocupat i va agafar el segon. Va poder veure com a parella entrava a un hotel on ell hi va entrar seguidament. La parella es va tancar a l’habitació i ell es va quedar pensatiu. Va pensar en què havia escoltat mentre recollia la tassa a la dona. Ella havia dit que no li agradaven els pastissos i que preferia altres postres.
L’Àngel
va dedicar-se tota la nit a fer un pastís i li va ficar un verí molt tòxic. El
matí següent va anar a l’hotel i fent-se passar per cambrer de l’hotel va donar
el bon dia a la parella amb el pastís. La parella molt contenta va ficar el
pastís a l’habitació i Cristopher va començar a menjar-ne. 10 minuts després
Daniela, la promesa de Cristopher, va sortir de l’habitació espantada i va
començar a baixar les escales en busca d’ajuda deixant la porta de l’habitació
oberta. L¡Àngel, amagat a la porta d’emergència, va sortir i va entrar a l’habitació amb l’antídot del
verí a la mà; Cristopher es trobava a terra mig agonitzant. L’Àngel li va dir
que esperava ansiosament des de petit el moment en què Cristopher es trobés
agenollat sota d’ell suplicant-li pietat i li va explicar que sí, que era el
seu germà, el germà que ell havia llençat al carrer i, amb cara d’ironia, li va
exemplificar l’escena llençant l’antídot a terra.
L’Àngel
se’n va anar de l’habitació deixant Cristopher agonitzant cap a una mort
segura.
Jordi Viver
Març 2013
_________________________________________________________________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada