És quan acluco els ulls que hi veig més clar

És quan acluco els ulls que hi veig més clar

divendres, 23 de novembre de 2012

Agustí d'Hipona



AGUSTÍ D'HIPONA
(354-430)

Aquests dos temps, doncs, el passat i el futur, com són,
des del moment que el passat ja no és i el futur encara no és? 
Quant al present mateix, si fos sempre present i no fugís en el passat, 
ja no fora temps, sinó eternitat.

Si, doncs, el present, per a ésser temps, cal que es perdi en el passat, 
com podem dir que també ell existeix, 
quan la seva única condició d'ésser és la cessar d'ésser, 
de manera que, ben entès, no tenim el dret de dir
que el temps és sinó en quant tendeix a no ésser?

                                                                                 Confessions, XIV



Representació més antiga de St. Agustí (s.VI),
a S. Gionanno in Laterano (Roma)

____________________________________________________________________


Enllaços d'interès

Biografia i pensament d'Agustí d'Hipona




____________________________________________________________________






_________________________________________________________________________________


Taller de creació literària 3

Un rellotge de sorra, el temps que passa



Amb els acords de les Variacions Goldberg, de J. S. Bach

                                           http://www.youtube.com/watch?v=CrPrJ0ih8Kc


Text 1
Apunts sobre el temps

Il·lustració d'Astrid Usina
El temps és abstracte. Mai no tindrem cap mena d’exactitud.
El present s’esvaeix per la part prima del rellotge i s’ofega amb la sorra del passat.
El passat queda al fons, on els records i les vivències s’amunteguen i es barregen. Els records aniran quedant a sobre un dels altres. La vida injusta farà que n'oblidem molts.
El futur va caient sense pausa, un futur més proper es fa pas entre la sorra, el més llunyà sense adonar-nos ens serà proper i en un tres i no res serà passat.
Com una figura tan senzilla pot contenir tants dubtes?
És el reflex de les persones. El fi cristall reflecteix les nostres inquietuds i la nostra manera de veure el temps.
Pensar en el que farem o en el que no hem pogut fer és efímer. Mai no servirà de res. El temps és com el fil de la vida, hi ha uns moments que ja no en queda i t’adones de totes les coses que has perdut i no pots fer res.
La musica em transporta a una dimensió on no passa el temps. La música que està a la part de dalt del rellotge estarà al fons quan menys ho esperem, alguna es recordarà, però no totes. Això fa veure la vida com una cançó. Es compon i es dóna tot el millor en ella; s’escolta i després la contemplem com una cosa més del passat.
Tindre temps de contemplar el meu passat?
Anna Palomero Gil
Desembre 2012

________________________________________________________________

Text 2
El temps

Il·lustració de Camèlia Rodríguez
El rellotge de sorra... És la solidificació d’una cosa abstracta, el temps. Fa que puguem veure reflectit en ell el pas del temps, el passat i el futur. Fa que ens adonem que el temps no es pot parar, podem donar-li la volta al rellotge, però, la sorra no pararà de caure. Podem veure reflectit entre el passat i el futur, una fina línia de sorra que simbolitza el que estem vivint el moment. El futur passa, el passat ja no torna, el temps es perd, però no es guanya, s’aprofita. 

Jaume Fernández García
Desembre 2012

__________________________________________________________________

Text 3
 El temps, la sorra...

Il·lustració de Patricia Gutiérrez

Estic en uns classe, asseguda davant d’una rellotge de sorra que està al mig de la classe, posat sobre la taula. Els alumnes estem asseguts al voltant formant un cercle, escoltant música i pensant en el pas del temps. A la part superior del rellotge es situa la sorra que encara no ha caigut a baix; aquesta sorra és el temps futur, el que passarà dintre d’uns segons, d’uns minuts o d’unes hores. A la part inferior del rellotge es situa la sorra que ja ha passat a la part de baix; és el temps passat, el temps perdut? O ben emprat? Segons com cadascú vulgui mirar-ho. La sorra que va caient és el temps que està passant ara, el temps en què jo estic escrivint i en què tu estàs llegint el que jo he escrit.


Zohra Lalileche
Desembre 2012

______________________________________________________________________

Text 4
El temps no existeix 

Per ser sincera no puc explicar què és el temps, de vegades és abstracte i de vegades no.
És un tema, per a mi, complicat. Crec que bàsicament hi ha dos tipus de temps, com he dit abans, el que podem veure i el que no. Jo crec que ningú pot veure realment el temps, tan sols podem veure un reflex d’ell en els rellotges.
El rellotge de sorra pot ser el que millor ho representi perquè hi veus el futur, el present i el passat. Als rellotges convencionals tan sols hi pots veure el present.
Il·lustració de Loreto San Martín
El temps de vegades ens dóna la impressió que va més ràpid o més lent. A classe això es nota molt, quan hi ha una classe una mica entretinguda no te n’adones i ja ha pasat tot el temps; en canvi en una classe avorrida el temps et passa molt lentament.
Em sento impotent al pensar en el temps, el temps no existeix.
Els records i el temps van de la mà. No vull arribar al futur si això significa oblidar el passat.
Has de viure el present perquè si sempre estàs esperant el futur no viuràs res.
Astrid Usina
Desembre 2012 


__________________________________________________________________

Text 5


Segons, hores minuts, ...
Què és el temps per a mi? El temps... jo el definiria com el segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos que van passant. És una cosa que ni tu ni jo podem aturar. Simplement va passant, per a uns ràpidament i per a altres més lentament.
Per a mi el temps passa ràpid, perquè gairebé totes les coses que faig les faig pensant en positiu i si alguna cosa que he fet en el passat no està bé, no em centro en aquella cosa ni me'n penedeixo de les coses; al contrari, és una cosa nova que he après per a un futur no tornar-la a cometre.
S’ha de gaudir de cada moment, cada minut, cada segon en aquesta vida, perquè al final tots naixem per a morir i només tu pots triar como vols viure el temps que et queda, només tu decideixes si vols viure feliç o amargat per coses del passat. Has de viure el present, deixar el passat arreglar i construir un futur, en el que et doni temps a tot menys a perdre el temps.


__________________________________________________________________


Les variacions Goldberg, de J.S. Bach

                                   _____________________________________________________________











diumenge, 18 de novembre de 2012

Literatura grecollatina


LITERATURA GREGA

 
Homer
s.VIII a Jc


                                                                                      
                                                                  
 ________________________________________




Èdip:

Ben cert que sí! Un dia Lòxias va profetitzar-me
que m'uniria amb la meva mare i que les meves mans
s'embrutarien amb la sang del meu pare. Per això
fa temps que visc lluny de Corint. He estat feliç, però
sempre és agradable de veure els ulls dels pares.

Èdip rei, de Sòfocles
 
Ara, ells dos, quan s'hagueren complert de l'amor desitjable 
van delectar-se amb històries que l'un a l'altre es contaren:
ella: el que havia sofert al casal, la divina entre dones, 
de contempl' els retendents, aquell esbart de mal veure,
com per ella tantes de vaques i de grosses obelles
immolaven i a raig buidaven el vi de les gerres;
i el nodrissó de Zeus, Ulisses, tots els damnatges
fets per ell a la gent i els seus propis treballs i misèries;
tot va contar-ho; i ella gaudia escoltant; i la son
no li caigué sobre els ulls fins a haver esbrinat tota cosa.


L'Odissea, "Marit i muller" (XXIII)
Traducció: Carles Riba   





       




Edipo re, de Pier Paolo Pasolini
Itàlia-Marroc-1967


____________________________________________________________________


Fresc de Pompeia, que es relaciona amb Safo de Lesbos

La lluna ja s'ha post
i les Plèiades. És
mitjanit. Debades
m'he esperat, i jec sola.

Safo (VII/VI aC)

__________________________________________________________________
LITERATURA LLATINA


Virgili (s. I)


        "Vestes que vaig fruir quan els fats i el déu s'hi plaïen,
        accepteu-me la vida extirpeu les meves angoixes.
        He viscut, he finit el camí que em traça la fortuna;
        ara, gran baixarà la meva ombra al si de la terra.
        He bastit una bella ciutat, n'he vist les muralles,
        he venjat mon espòs, d'un germà punint el delicte.
        Sí, feliç, ai! massa feliç, només que a les nostres
        ribes mai no haguessin tocat els navilis dardanis."
        Diu, i besant el llit, prossegueix: "Moriré no venjada,

        mes morim."
     
                                                                          El suïcidi de Dido
                                                           
                                                       L'Eneida, de Virgili







                                       ___________________________________________________________


Eco i Narcís, de John William Waterhouse (1903)


Això va dir i en la seva follia va tornar a mirar la seva imatge;
les seves llàgrimes en caure van moure l'aigua i la figura reflectida
va enterbolir-se en ser agitada la superfície de l'estant. En veure-la
desaparèixer va exclamar: "On fuges? Queda't; no abandonis el teu amant,
cruel. Que pugui veure, com a mínim, el que no m'és permès de tocar, i alimentar així
la meva follia miserable"

Les metamorfosis, d'Ovidi





______________________________________________________________________

Taller de creació literària 2

Una imatge del passat que torna


              
Noia collint flors, fresc de Pompeia s.I


 _______________________________________________________________________________
                                                                   

Dona delicada, dona que espera,                                
de mirada tendra, d'ombra perduda.                  
Ella, la més bella entre les flors;                         
dona bonica, dona càlida i serena,
dona, que descalça camina.                                 
Seran les flors la seva única companyia?           

Amaga la llum del seu rostre                               
però s'intueix pels seus cabells d'or.                   

S'allunya la foscor, s'allunya la vida.                    
                                                                           
El pas del temps i les cendres han fet               
que la seva bellesa fos efímera.                                                                   
                                                                           
Alba M Dìaz Guerra                                             
Novembre 2012                                                  


                            ______________________________________________________________                           

La lluna

Una noia que camina,
cabells recollits,
elegància, moviment.

Passat ignorat,
flors efímeres, pensaments.

Pas del temps, què en sabem?,
records, llàgrimes als ulls.

Què va passar? A qui li importa?
A algú li importa que
estigui la lluna sola en tota l'obscuritat?

Una noia que camina,
cabells recollits, 
elegància, moviment.

Helena Alonso Canalejo
Novembre 2012

                                        _________________________________________________________

Va començar la primavera
caminant pels prats,                                  
plens de flors;                                            
i per damunt de l'herba mullada,              
l'alba del matí.                                          
Arrossega una túnica llarga                     
de fils d'or; en destaca                             
la cara tan brillant                                   
i tan fina, una cara que mira.                  
Amb un ram de flors damunt                   
el braç, elegant, bella, eterna.                  
El seu rostre, el seu rostre,                       
on te n'has anat?                                       
                                                                 
Anabel Hernández                                     
Novembre 2012                                        

                                  ___________________________________________________________
                                                                 
I allà la vaig veure, al meu jardí, 
tan despreocupada, agafant flors, sense pressa.
Va caminant, on deu anar? Per a qui seran les flors?
Tindrà estimat?
La desitjo des que existeix la seva obra?
Com deuen ser els seus ulls?
Del color del mar o de l'herba de l'alba?
Està sola, la podria acompanyar,                                                
segueix caminant i sento que se'n va,                                          
i el meu cor va amb ella, tinc por,
por de perdre-la, de no veure-la mai més.
El moment és efímer, com les flors que recull,
un moment tan viu i sé que aviat morirà.
Quedarà en el meu record i en una pintura eterna.
Serà recordara, pensada per mi,
per sempre.

Marta Colchón Rello
Novembre 2012

                                   ____________________________________________________________
Una noia suau,
vestida amb elegància,                            
s'allunya del present                                
o del passat;                                            
foscor, alhora il·lusió,                             
felicitat, somriure,                                   
flors d'esperança,                                    
seguretat, nostàlgia,                                 
qui l'espera?                                             
El seu amor?                                            
O la inseguretat de no trobar-lo?            
Enyorança, tristesa del desamor,            
lluita per trobar-lo.                                      
                                                                 
Andrea Fernández Franco                         
Novembre 2012
 
                                      ____________________________________________________________

La seva tristera envaeix,
tortura a tot aquell que la mira,
t'absorveix i et transporta cap al seu sofriment.
Recorda els vells crits de la seva gent,
recollir flors boniques ja no l'aconsola.
El seu passeig va acabar el dia de la tragèdia,
ara tan sols es lamenta o tortura.
Ni les mil ànimes blanques que l'admiren cada dia,
la poden tornar a fer sentir important.
Que feliç que era ella a la paret de casa seva.
Li agradava contemplar la vida dels que hi vivien.

Recorda vagament el dia del seu naixement,
de la mà d'un modest pintor.

Astrid Usina Cornejo
Novembre 2012

                                        ________________________________________________________

Imatge d'un record
                                                                                   
La recordo passejant pel jardí,
encara oloro els seus cabells fins,                                
les espatlles nues s'assemblen a margarides. 
És el més bell que he vist en ma vida.                           
El baix de la túnica li besa els turmells,                      
la seva figura, rodona, plena, convida al desig.            
On mira la reencarnació femenina de Dionís?            
Les seves mans delicades no arrenquen, alliberen,     
i és que una flor plora si no està amb ella. 
Porta el ram com si fos un bressol,                              
sento el seu cant i sento com la cega el sol.                 
Els peus d'ensorren per on camina,         
s'embruta, sua, així és com sent la vida.                     
Allargo el braç per tocar-la, per tenir-la,                    
només toco una paret, se me'n va l'alegria.                 
Pots sentir amor? Pots sentir follia?
Ella va marxar fa molts anys i encara te n'oblides,      
voldries tornar enrere, no deixar el teu tresor,             
saps que vas equivocar-te, no és bo marxar per por,         
la lluna i les estrelles, les úniques espectadores del plor.   
Només et queda d'ella una imatge.                                     
S'esvaeix el color amb el record.                                        

Nadia Luna                                                                         
Novembre 2012                                                                  

                                     ___________________________________________________________

La noia

Vint segles després, apareix.
Vint segles després, contempla.
Vint segles després, una imatge borrosa.
Vint segles després, retorna.
Vint segles, només vint, una pintura.

Una noia amb un pas alegre,
un vestit de pocs colors,
uns cabells ben agafats i una cinta al cap,
sensed sabates va, caminant per un camp,                                                                      
una paret i flors al costat, i ella,
amb el seu ram.

Què li pot passar?
El seu rostre no apareix, resposta no hi trobaràs,
Uns ulls antics la van mirar,                                                                                           
i avui torna a començar,
la flors que un dia es va cremar.

Vint segles, només vint, apareix.

Gloria Veloso
Novembre 2012

_________________________________________________________________________________