La Bíblia

LA BÍBLIA



Adam i Eva deLucas Cranach
(1526)

                               

Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica

i desolada. Les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de

Déu planava sobre les aigües.

Déu digué:

--Que existeixi la llum.

I la llum va existir.

Gènesi

_________________________________________________________



Torre de Babel en una imatge
del segle XVII 

       Ella: Que n'ets, de bell, estimat meu,

              que n'ets, de fascinant!

              Com verdeja el nostre llit!

              Són de cedre les bigues de casa nostra, 

              el nostre sostre és de savina.

              (...)

        Ell:  Com un lliri entre els cards

               és la meva estimada entre les donzelles.

                                              Càntic dels Càntics  

                                                                       

__________________________________________________________

Enllaços d'interès

Bíblia de Gutenberg

________________________________________________________________________

______________________________________________________________________________

Taller de creació literària 1

El paradís perdut

TEXT 1

No tots el dies són iguals

                 Un dia  d’octubre, caminant pel carrer Tallers de Barcelona cap a les Rambles per agafar el metro, anava  passejant sense pressa entre els barbulls dels venedors de les paradetes, entre els sorolls dels animals engarjolats clamant la seva llibertat i l’olor de les castanyes i ametlles garapinyades, mentre un corrent continu de vianants enfundats en jaquetes fosques amb el cap baix circulaven acompanyats de bufades de vent que arremolinaven  les fulles dels plataners sota els peus de la gent. Per fi, vaig arribar al metro, sota Barcelona. No hi havia lloc  per seure i em vaig  haver de quedar parada davant de les vies mirant l’altra cantonada; de sobte, el soroll de l’arribada del metro, la gent es va aixecar i... a l’altra banda, l’estava veient, l’estava mirant, però ell no em va veure, no es va adonar de mi. Quan havia  tornat? Per què no m’havia avisat? Era  ell, sens dubte. Era ell.

                He d’anar a preguntar-li, no em puc quedar aquí, vull veure-li els ulls i que ell em miri a mi, que m’abraci i escoltar la seva  profunda però suau veu... Vull estar al seu costat i dir-li com el trobo a faltar i que ell em digui que també em troba a faltar i que em robi un petó dels meus llavis mentre Barcelona s’envelleix i ens confonem antre la gent apressada del carrer sota aquest vespre apagat, sota aquest cel que crida que vol ploure però que en veure’ns no ho farà.

                De cop i volta, el metro pita, tanca les seves portes i em desperto dels meus pensaments, torno a mirar l’altra vorera, però ja no hi ets. Te n’has tornat a anar i jo altre cop estic aquí, atrapada, sense poder sortir  de l’amor que sento per tu, de l’amor per les teves  carícies i del teu ser  que em consumeix, m’he tornat  a  quedar enrere... no t’he pogut agafar.

Laura Cerdà Fernández
Octubre 2012

________________________________________________________________________________
                                                                                                                                                                                    

TEXT 2

Bitllet de 5 euros

               Volent conquistar continents i descobrir nous paisatges, Martina decideix deixar Colòmbia i venir a Espanya.
               Quan arriba, decideix, encantada, que es vol quedar a viure aquí. Un dia, passejant per les Rambles de Barcelona veu una persona disfressada de figura que li fascina especialment. Martina deixa 5 euros al noi. Aquest, alegre, fa la seva actuació i en agafar els diners hi veu un número de telèfon. No pot dir res perquè ha de seguir estant en el personatge. Martina i aquest noi creuen les mirades acompanyades d’un somriure.
               A la nit, el noi decideix trucar a la Martina i invitar-la a sopar amb els diners recaptats. En arribar l’hora de la quedada, tots dos estan nerviosos però hi acudeixen. En presentar-se, comencen a parlar sobre temes que els interessen als dos.
              Meravellats perquè creuen que han trobat la seva ànima bessona, paguen i fugen enamorats al pis molt humil d’aquest noi.
              Un dia, decideixen anar a comprar a un famós supermercat; Martina està desitjosa d’amor i entre piles de roba, convaliden el seu amor en un vestidor. Tots dos desprenen els seus sentiments cap a l’altre amb un excitament extra ja que estan en un lloc públic.                   

    Un altre dia, mentre el noi camina sol pel carrer, una banda d’atracadors li treuen tot el que porta a sobre i es queda sense res. Al mateix temps, Martina es dirigeix a casa del seu estimat quan presencia un assassinat en mig del carrer. La policia interroga tots els testimonis i després de demanar-li documentació a tots els presents, descobreixen el secret de la Martina i la tornen a Colòmbia. El noi, boig perquè no troba la Martina per cap lloc, s’adona que no té cap mitjà per contactar amb ella i en veure que no torna a casa mai més,  pensa que ha sigut abandonat. Ella, des del seu país, es penedeix de no haver-li dit la veritat al seu estimat.
             Ja no hi ha cap manera de contactar l’un amb l’altre. Tots dos viuen, sols, el desencant amorós.

  Jordi Viver

  Octubre 2012

__________________________________________________________________________________

TEXT 3

Il·lusions perdudes 

Són les dotze de la nit i no puc dormir; penso en coses que no tenen sentit, tampoc resposta. Començo a oblidar-me de mi mateixa. Per fi ha vingut Morfeu a adormir-me, però, de sobte escolto una música que em desvetlla. És un missatge d'ell, diu de veure'ns demà a les déu de la nit al Portal de l'Àngel. La frase acaba amb un t'estimo, Laia. Això em fa sentir especial i em tranquil·litza, però a la vegada em fa sentir estúpida i vulnerable pel fet d'estar tan enamorada d'ell, de respirar per ell, de somriure per la seva existència; en resum, crec que només visc per veure'l.

Ja és de dia i les hores no passen, és possible que el temps estigui en contra meva? Decideixo sortir a caminar per les rambles i penso en ell, en els seus defectes, uns defectes que per mi només són petites imperfeccions. No m'adono que ja és l'hora tan esperada, recorro carrers grisos com els seus ulls, el vent bufa d'una manera càlida, com les seves carícies; llavors allí el veig, esperant. Corro per poder abraçar-lo, sentir-lo, tocar-lo, per poder besar-lo i sentir els seus llavis contra els meus. Abans de poder dir res, em fa un petó, fred i neutre a la galta, em diu que ho sent molt, però, que ha de marxar a Itàlia, que ha trobat treball allí, que vol veure el seu fill, que no el vol perdre definitivament. No entenc res, ara mateix sóc morta, morta en vida, no sento el cor i les mans no em responen. Com que Itàlia? Un fill? Mai m'havia dit res de tot això, em sento com sempre, vulnerable i estúpida, però ara més que mai.

No tinc força de voluntat per mirar-lo ni per articular cap paraula, me'n vaig carrer abaix, crec que plorant, mentre escolto:- Laia, tornaré perquè t'estimo!

T'estimo? Aquesta paraula ara em fa fàstic, no puc ni recordar-la. He viscut d'il·lusions que ara són pols, de paraules inexistents i falses mirades. Crec que el millor ara serà tancar els ulls un moment.

Loreto San Martín Carcamo

Octubre 2012

________________________________________________________________________________

 TEXT 4

Capvespres d'agost

Mai li havia agradat parlar d'amor, per ella era tan sols un fet que feia demostrar debilitat a la gent. L'amor mai se li havia posat davant, mai l'havia molestat, mai l'havia conegut.

Ell i l'agost arribaren al mateix temps. Era alt i discret, els seus ulls ho veien tot nou, jo només veia aquell poble vell i buit de vida que omplia els meus estius.

No recordo ben bé d'on venia, però era allà, a la porta blava del tercer carrer. Passaren els dies fins que vaig poder conversar amb ell. Vaig descobrir que el seu cap era ple d'idees i inquietuds que jo envejava, però les aferrava a un clau d'inseguretat i timidesa del que no aconseguia desfer-se. Aquella timidesa era el que més m'agradava.

Es convertí en el meu amic nocturn, les mirades externes l'esglaiaven, però per mi sempre tenia un moment entre sol i sol. M'acariciava les galtes, m'abraçava i no em deixava anar. Cada nit, sota una lluna d'argent, érem ell i jo. Ni bo ni dolent, ni normal ni estrany, només ell i jo.

Els matins eren llargs i la humitat s'adheria a tu com una segona pell. Quan el sol baixava, els dos ens esperàvem, quasi no parlàvem, a vegades, em regalava un somriure.

D'ençà d’aleshores que passaren capvespres de color taronja i mils d'estrelles.

No m'hi parava a pensar, l'estiu era com un temps mort on tot s'hi val, on tot s'agrada, on s'estima quan de veritat es vol. M'agradava aquella frase que deia així: Maleït sigui aquell que al començar una relació no vol que sigui per sempre.

Amb la llum del sol rogenc que em guardava cada tarda, quan se li posaven els ulls verds i la pell canyella. compartíem silencis.

Amb menys del que esperava arribà el dia en què ens vam haver de separar. Les fulles ens miraven al mateix temps que es posaven grogues. Sota aquell arbre em xiuxiuejà alguna cosa que mai vaig poder oblidar. Em va mirar. La seva cara era tan desconeguda com la del primer dia. Quan va somriure, els ulls se li van fer petits i em va fer un petó. Va donar-me una abraçada i va deixar anar l'aire al costat de la meva orella. I allà es va acabar. Llavors, vaig tancar els ulls i no el vaig voler mirar mai més.

Camèlia Rodríguez Balagué

Octubre 2012